Itaca VII al Gran Prix de l'Atlàntic

28-01-2020. Vint-i-unena crònica

La nit del 27 al 28 i tot el matí d’avui han estat fantàstics !!!! Uns dels millors dies de navegació.
Vent de 15 – 18 nusos per aleta i per popa, amb un dia assolellat.

Just abans de dinar, en Diego ha pescat un peix com el de l’altre dia, desconegut, de boníssima carn, però molt mes gran. Mesura 1 mt de llarg i pesa entre 5 – 6 kgs. Ja està filetejat i a la nevera. Tenim peix per uns 5 àpats, així que deixarem la pesca.

A mesura que avançava la tarda, anava pujant el vent, el cel i el mar anaven agafant un color amenaçador. Com que els mapes meteo anunciaven una pujada de vent per la nit, per precaució hem posat el tercer ris de la major i hem deixat el gènova a un 33%. El baròmetre també havia baixat.

Afortunadament hem pres la decisió, amb precaució i a temps, doncs a la poca estona el vent ha pujat fins a 28 – 30 nusos i ara les onades son considerables…. Calculem algunes de 3 mts.
Per radio hem sabut que un dels barcos ha trencat el espí (una vela de proa)

Aquesta nit, creuem el meridià 42 graus 57 minuts oest (w), que es just el punt meitat de la travessa. Teníem previst fer una festa, amb cava inclòs, però com el barco està en mode ‘coctelera’ es possible que deixem la festa per demà.
Aquesta nit pot ser moguda…

Mentre escrivia aquesta crònica, un peix volador ha entrat pel tambutxo de la banyera, dins del mejador-cuina, dins del barco. Aviat ja aterraran ells solets sobre la paella…
Com tenim peix de sobra, en Diego l’agafat i l’ha tornat al mar.

La vida a bord – La gestió de la por

Amb aquest títol ens acabem de posar en un bon embolic. Tenim un full en blanc per omplir i no sabem per on començar. Ens fa reflexionar sobre aspectes, que si bé estan interioritzats, rarament verbalitzem. Ho fem des d’aquesta primera experiència en navegació oceànica (segona per la Maite) i en condició d’aprenents.

Quan ja s’apropava el dia de la partida, amics i parents ens preguntaven: Ja ho has pensat be ?, Segur que ho tens clar ?, No et fa por ?, No vagis a cercar allò que no tens, …

De la mateixa manera que hi ha persones que tenen pànic a volar, tots tenim amics i ha parents propers que tenen por a fer llargues travesses en veler, que els angoixa no veure terra i ho passen molt malament, senzillament que tenen por a l’aigua, alguns fins l’extrem de no omplir la banyera per por a ofegar-se; de fet no naveguen per aquests motius.

Tenim por? Pensem que cal distingir entre la por i el respecte.
Respecte…, serà en el nostre cas un eufemisme de por?
El que sí tenim clar es que si nosaltres tinguéssim por o pànic a navegar, no estaríem aquí durant mes de vint dies, a no ser de que tinguéssim una vena masoquista, que no és el cas.

Des de que hem sortit de Mindelo, deixant a part els petits incidents tècnics, hem tingut una navegació plaent, vents moderats, mar moderada, l’Itaca navegant ben assentat amb la percepció de que navega còmode, més de deu dies de navegació només a vela.

Però, sempre, cada dia, hi ha al menys un moment en que “re-prens” consciència de que les coses podrien ser ben diferents. Unes condicions meteorològiques menys favorables o dures, com les que s’han vist al llevant peninsular aquest dies passats, ens poden posar les coses complicades o molt complicades. No seriem els primers en patir-ho ni els últims. Hem de ser permanentment conscients de la nostra fragilitat.

Ben cert és que hem fet tot el que hem cregut necessari per protegir la nostra fragilitat, informació prèvia, conèixer altres experiències, preparació del vaixell, preparació de la tripulació, atenció i seguiment a la meteo, equip de terra, etc.

Malgrat tot, parafrasejant el llibre “La carta esférica” de Perez – Reverte: “entre la vida i el desastre, nomes ens separen 13 cm, que es el gruix que te el casc de l’Itaca…”

Una mala interpretació dels mapes meteorològics, una mala maniobra amb les veles (com ens va succeir al sortir de Lanzarote), forçar el vaixell trencant elements bàsics, xocar contra un objecte a la deriva (un contenidor, una balena dormint,…), despistar-se durant una guàrdia, que ens agafi un “xàfec” desprevinguts, que un tripulant caigui a l’aigua,… ens poden portar a una situació força complicada.

Estar sol en mig de la immensitat de l’oceà, evidentment imposa….. seria faltar a la veritat dir el contrari i, malgrat totes les preparacions, prevencions i previsions, no pots perdre de vista que les condicions poden canviar, que la natura sovint és imprevisible, que no tens el seu control i que estàs en un medi que no és el teu medi natural. El que si que tenim es molt i molt respecte a la nostra fragilitat. Encara que hi hagi un aparent relax, estem permanentment en tensió.

Quan naveguem fins les Illes, fins Sardenya, Sicília, …. o inclús quan varem fer el trajecte des de BCN a Cadis, el “plotter” sembla un arbre de Nadal, a on visualitzem els “ecos” de multitud de vaixells. De fet, una de les tasques principals a bord, es gestionar el tràfic i evitar rumbs de col·lisió.
Aquí es tot el contrari.. Des de que varem sortir de Cabo Verde, visualment no hem vist ni un vaixell !!!!… Els pocs que hem vist han estat a traves del “plotter” o el radar a bastantes milles de distància.

De fet, en el moment d’escriure aquestes ratlles, no sabem si el vaixell més proper està a 50 milles, 100 milles o 150 milles… I som conscients que els “àngels” de Salvament Marítim, tampoc poden arribar, just al mig de l’oceà Atlàntic.
No es el mateix, patir un problema, rodejat de vaixells, i amb la cobertura de Salvament Marítim que tenir-lo aquí en mig.

Tenim interioritzat el soroll del casc solcant el mar, el soroll del vent, el flameig de les veles… qualsevol altre soroll, vibració, núvol negre a l’horitzó, mínima variació del baròmetre, canvi en els mapes meteorològics, etc., fan saltar totes les alarmes a bord, per tal de previndre qualsevol problema i actuar amb antelació i prudència.

No obstant, i a títol anecdòtic… quan el vent puja i el mar es complica, com comença passar ara, el nostre posat es una mica més seriós, posem una cara de ‘tranquil·litat imposada’, però us podem ben assegurar que, malgrat no ho expressem, la processo va per dins…..

Por, no, però si moltíssim respecte !!!

Nosaltres us deixem un nou lliurament de l’Oda marítima.

Previous

27-01-2020 Vintena crònica

Next

29-01-2020 Vint-i-dosena crònica

1 Comment

  1. Ma Jesus

    Gràcies per compartir aquestes reflexions tan viscudes. Gestionar la consciència de la nostra gran fragilitat és un repte de categoria, que us fa més savis.

    Bona ruta, amics, i visca la tecnologia, que ens permet saber de valtros i així, gestionar moooolt còmodament la nostra incertesa sobre el periple que viviu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén